Prendre nota de la crisi

 

 M’ho han publicat a El Punt i l’Avui…

 

 Entestats a cercar el creixement econòmic vingui d’on vingui, els
diferents governs de la UE estan aconseguint allargar la hipoteca de la
crisi. Fins i tot s’hi ha afegit la Confederació Europea de Sindicats,
sota el lema per a la vaga general del 29 de setembre No a les
retallades, més creixement
.

 La crisi s’ha convertit en una
oportunitat d’or per fer els ulls grossos davant les retallades socials i
les agressions al medi ambient, però s’hauria de canviar de rumb i
analitzar les causes d’aquesta crisi: el mateix creixement i el
productivisme, que s’obliden del cost social i ecològic.

 La dependència
del sistema respecte a un recurs exhaurible com el petroli, l’avenç del
canvi climàtic, la reducció de recursos naturals i alimentaris, etc. són
indicadors que assenyalen que cal tenir més en compte que el creixement
no surt gratuït per al món i per a les generacions futures.

 Redirigir
polítiques sota l’amenaça de l’atur és una tasca complicada, però alhora
una garantia de futur. Cal reinterpretar la sostenibilitat com a
oportunitat i no com a inconvenient: afavorir l’apropament a l’origen
dels productes de consum, generar ocupació a partir de polítiques
socials, de gestió de la natura, del reciclatge, del turisme respectuós
amb el medi ambient… Semblen exemples de canvis més oportuns que
reimpulsar la política del ciment i del consum irresponsable amb els
plans d’estímul econòmics.

 Amb tot, ens quedem amb la reducció d’un 17%
de les emissions de CO2 de l’Estat espanyol el primer semestre de 2009,
amb què reculem cap a nivells de fa una dècada. Tot això gràcies a la
crisi i a la reducció del consum. Prenguem-ne nota.



Comentaris tancats a Prendre nota de la crisi

Punxada espanyolista

 

Aquest dilluns n’hi havia uns que encetaven el dia amb el titular
Punxada sobiranista, en referència a la participació de les
consultes del 25-A. En tot cas, el que jo voldria recordar és que el
passat diumenge qui va punxar no va pas ser precisament
l’independentisme, que va donar tota una lliçó de democràcia i
participació ciutadana a tot el país i va omplir les urnes amb el
95% del Sí, amb un gens menyspreable 20% de la població que ha
decidit mobilitzar-se.

Precisament, els qui va punxar a les urnes van ser els
partidaris del No -amb tots els respectes pels qui sí que van
decidir votar aquesta opció-. Segurament, doncs, caldrà explicar a
l’espanyolisme -i a la classe política- el que és un referèndum i
una consulta ciutadana, ja que, pel que es veu, no deuen estar-hi
gaire habituats.

Al cap i a la fi, el que opino és que l’espanyolisme en aquest
estat ja fa massa anys que està mal acostumat i massa poc acostumat
a la democràcia. Un espanyolisme que, recordem-ho, és el mateix
causant de totes les onades de consultes, amb la llavor plantada a
Arenys de Munt, amb la permissivitat de l’Estat envers els boicots
falangistes.

 

  Portada 26 d'abril



Comentaris tancats a Punxada espanyolista

Ineptitud insostenible

 
 
 Avui m’he esgarrifat en veure les imatges de com els Mossos d’Esquadra s’esplaiaven cardant cops de porra als pagesos que participaven a una manifestació d’Unió de Pagesos a Reus, amb el just lema de "volem preus justos al camp i a la ciutat": 
 
http://www.3cat24.cat/noticia/413980/economia/Una-tractorada-dels-pagesos-en-protesta-pels-preus-de-lavellana-acaba-amb-incidents
 

La protesta ha acabat amb un enfrontament entre els agents dels Mossos i els pagesos.

 Realment és al·lucinant la flamant ineptitud del govern. Davant de situacions crítiques, d’evident injustícia social, la Generalitat i la conselleria d’Interior ja han demostrat repetidament que la seva única arma per solucionar els problemes és només aquesta: les armes dels Mossos d’Esquadra, en comptes d’estendre polítiques eficients de diàleg i d’activar mesures socials, tal i com s’esperaria d’un govern "catalanista" i "d’esquerres". Estic pensant amb el Pla Bolonya, amb la situació de la prostitució a Barcelona, amb les protestes contra els EROS… i amb la manifestació d’avui dels pagesos. Sento vertadera impotència per com aquesta colla d’ineptes s’estan carregant el país i estan consolidant el garrulisme de corbata pijprogre. 
 
 A més, m’indigna especialment la notícia d’avui, perquè no voldria sentir el que senten els pagesos que han estat apallissats pels Mossos d’Esquadra, mentre ells es defensaven amb tomates que han collit amb la seva pròpia suor.
 
 M’indigna la situació de la pagesia, que ja va ser oblidada en els governs de CiU, que es veu obligada a deixar el camp, malgrat ser el pal de paller del territori i una eina imprescindible pel país.[@more@]
 
 



Comentaris tancats a Ineptitud insostenible

Ineptitud insostenible

 
 
 Avui m’he esgarrifat en veure les imatges de com els Mossos d’Esquadra s’esplaiaven cardant cops de porra als pagesos que participaven a una manifestació d’Unió de Pagesos a Reus, amb el just lema de "volem preus justos al camp i a la ciutat": 
 
http://www.3cat24.cat/noticia/413980/economia/Una-tractorada-dels-pagesos-en-protesta-pels-preus-de-lavellana-acaba-amb-incidents
 

La protesta ha acabat amb un enfrontament entre els agents dels Mossos i els pagesos.

 Realment és al·lucinant la flamant ineptitud del govern. Davant de situacions crítiques, d’evident injustícia social, la Generalitat i la conselleria d’Interior ja han demostrat repetidament que la seva única arma per solucionar els problemes és només aquesta: les armes dels Mossos d’Esquadra, en comptes d’estendre polítiques eficients de diàleg i d’activar mesures socials, tal i com s’esperaria d’un govern "catalanista" i "d’esquerres". Estic pensant amb el Pla Bolonya, amb la situació de la prostitució a Barcelona, amb les protestes contra els EROS… i amb la manifestació d’avui dels pagesos. Sento vertadera impotència per com aquesta colla d’ineptes s’estan carregant el país i estan consolidant el garrulisme de corbata pijprogre. 
 
 A més, m’indigna especialment la notícia d’avui, perquè no voldria sentir el que senten els pagesos que han estat apallissats pels Mossos d’Esquadra, mentre ells es defensaven amb tomates que han collit amb la seva pròpia suor.
 
 M’indigna la situació de la pagesia, que ja va ser oblidada en els governs de CiU, que es veu obligada a deixar el camp, malgrat ser el pal de paller del territori i una eina imprescindible pel país.[@more@]
 
 

Comentaris tancats a Ineptitud insostenible

Manual per llegir el Diari de Girona i no ennuegar-se

 Després d’alguns mesos d’inactivitat blocaire… decideixo penjar un article que he trobat a llibertat.cat… L’he trobat interessant… entre altres coses perquè la temàtica de què parla (la crònica de la Diada de l’Onze a Los Sitios) a mi també em va xocar bé prou.

 

 Salut!

 


PDF

a/e
dissabte, 26 setembre 2009

albert_obac

Per Albert Obac

La gaseta local que s’anomena Diari de Girona
compleix amb excel•lència les espectatives dels seus lectors. He de
confessar que llegeixo assíduament el citat rotatiu. Molt més que
l’edició gironina del comarcal i democràtic, per posar un exemple. Amb
franquesa, el trobo millor escrit i és capaç de publicar notícies una
mica més ‘picants’. És un mitjà que sovint trenca l’atonia en què està
instal•lada la professió.  I és que es tracta d’un diari de combat.


Ja fa temps algú va observar, acertadament, que els periòdics de la
dreta eren més interessants. En aquest país la fulla d’en Godó n’és el
gran exemple. 

 

El compromís miliant converteix als diaris de dretes en objectes dignes
d’estudi. Rarament s’arrisquen amb cap proposta novedosa. Segueixen
aquella màxima tan divertida que diu que els conservadors són aquells
senyors que pensen que res s’hauria de fer per primera vegada. No els
hi cal provar experiments amb  grasiosa i per tant, conserven.


De fet, figureu-vos que el dia en què mig Principat singlotava d’emoció
amb l’experiment arenyenc i l’altre mig bramava pel “perill
secessionista”, els reponsables del Diari de Girona
– confiats – van deixar-ho en mans dels lectors tot organitzant una
enquesta de resultat analgèsic. Malgrat que es publiqui en una
demarcació tan de la ceba com la nostra, els fidels seguidors del diari
van optar en un 62% per dir ‘no’. Que la consulta
d’Arenys no s’hauria d’haver celebrat mai, entenguem-nos. Aquí pau i
després glòria.  Però el què m’interessa dur a col•lació és la crònica
de dos dies abans, la del 12 de setembre, que repassava, literalment,
els actes de la Diada Nacional de Catalunya. O com n’haguem de dir.


Vagi per endavant que el redactor, l’Albert Soler, no es mortifica amb
el cilici en les seves estones lliure ni empaita rojos amb el trabuc
quan el director li dóna vacances. Ben al contrari. Em consta. Però
quan arriba l’hora de guanyar-se les garrofes, algun cop tots hem fet
coses desagradables i ens hem embrutit una mica les mans. -Home, és que
aquest, en Soler, aquest cop l’ha feta molt grossa ! – No home, no. És
que no us ho mireu des la perspectiva correcta. L’Albert manté la
compostura però també ha de complaure la parròquia, mai més ben dit.
Així que l’Albert decideix fer una interpretació lliure dels fets.
Comença:


“Unes dues mil persones van participar ahir pel centre de Girona en una
manifestació independentista que va començar a les set de la tarda…”.


Ep, escolta, de què parlem ? Molt bé, no ? Qui, quan, on… molt canònic. Això va bé. Però l’Albert decideix rematar la frase:


 “…amb
un ball de bastons però que després va discórrer amb total normalitat,
entenent per a tal els habituals llançaments de pintura contra la
Subbdelegació del Govern, els insults a la policia, l’encesa de traques
i bengales i la cremada final d’un ninot fallero que representava la
línia de la MAT”.


Al cim, el periodista hi situa la seva honestedat professional.
L’Albert obre la crònica aclarint per on aniran els trets a partir de
llavors. No utilitzarà subterfugis i quan tingui l’oportunitat hi haurà
jocs de paraules per fer caure en descrèdit a l’independentisme. Aquell
62 per cent de més amunt ja pica de mans… I la resta ho deuen trobar
tot ben normal. Però el nostre protagonista devia escriure encès per
alguna qüestió que desconeixem, perquè després hi situa una altra
tirallonga ben llarga, curulla d’idees.


S’embala:


“A les set de la tarda l’actuació d’un esbart dansaire que va
interpretar el tradicional ball de bastons va obrir la sèrie de
parlaments previs a la manifestació de l’11 de setembre: un orador va
criticar la MAT, una brigadista va condemnar el genocidi que duu a
terme Israel a Palestina, una noia va demanar l’alliberament de Nuria
Pòrtulas, els Maulets van reivindicar un piló de lluites, la CUP va
vaticinar que entraria al Parlament “més tard que d’hora” (sic) i una
parella va interpretar Els Segadors a violí i acordió .”


Xas-xas-xas. Com un espadatxí, esquinça la camisa del contrincant.
L’Albert sap que només així aconseguirà l’atenció del 62%. És una peça
pensada perquè el lector digui: “Quin guirigai, quina fressa”. L’Albert
pinta un akelarre al fresc. No; si sembla barroer però el tio és
científic… A partir de llavors, malgrat el volant, tot fa baixada:


“Gran Via amunt"


Acabats aquests actes, ja pràcticament a les 8 del vespre -mitja hora
més tard del previst- es va posar en marxa la manifestació, que pel
carrer Pompeu Fabra va desembocar a la Gran Via i va recórrer aquesta
artèria fins el seu extrem, davant de l’edifici de Correus. Ambient
festiu a l’hora que reivindicatiu, força famílies amb la mainada, i un
servei d’ordre que va evitar qualsevol incident. O quasi qualsevol, ja
que la façana de la Subdelegació del Govern va ser “adornada” amb
llançament de pintura davant la imperturbable mirada dels Mossos
d’Esquadra que hi feien guàrdia i que veien com els projectils els
passaven pel damunt, i tres manifestants van enganxar cartells en
algunes façanes, activitat que van considerar tan subversiva que per
dur-la a terme es van posar una granota de repartidor de butà i un
passamuntanyes.”


Per si no fos prou, el cronista té l’habilitat de posar-se en el
caparró dels manifestants. D’aquí a “fer-los parlar” hi ha un pas.
Aquests manifestants podrien ben dir: “Escolta tu, després
d’embrutir-ho tot podríem anar a fer unes birres i un calos i a
enrotllar-nos amb unes titis”. Però l’Albert té uns límits ètics, que
ara li cal respectar. Els lectors tampoc li entendrien l’argot. Després
l’Albert s’atura. Pensa que ja en té prou i que a més, ja n’ha seguit
moltes, de manifestacions. Segurament és quan falla tot, perquè abans
no ens ha explicat que allò, ell, ja ho ha vist abans. L’Albert
s’avorreix:


 “Per
arrodonir la sensació de deja vu respecte a un any enrere, la
manifestació va finalitzar cremant una torre de la MAT feta de cartró
amb fotografies dels polítics enganxades. Es va desconvocar cap a les 9
del vespre, hora en què va començar la festa a la plaça Catalunya.”


L’Albert, però, no sap que la sensación de dejà vu d’altres també la
vivim cada 12 de setembre. És precisamente en el moment d’obrir la
fulla parroquial – perdoneu el lapsus – i buscar la notícia del dia
anterior.  Abans acostumes a topar-te amb els actes organitzats per
Convergència en els seus féus de la Costa Brava. Exquisita redacció i
fair-play. Deu ser una qüestió de percentatges

1 comentari

La mentida de la Fundació Príncep de Girona

  

Una vintena de manifestants contra els Prínceps

 Vés per on, entenc que el príncep Felip hagi après dels gironins l’amor profund per aquesta terra, l’esperit treballador i emprenedor i el respecte al civisme. Els gironins ho hem demostrat repetides ocasions en contra, precisament, d’un personatge tan incívic i antidemocràtic com és ell mateix, altres vegades ho hem fet per denunciar la destrucció del territori i la imposició de la MAT o per reivindicar la República dels Països Catalans cada onze de setembre.  És ben lamentable que precissament haguem de ser els gironins els que haguem d’aguantar el cinisme del Príncep i la monarquia espanyola a la nostra ciutat. Deixeu-me qüestionar si la fundació Príncep de Girona és l’autèntica imatge d’aquesta terra, tal i com afirmava el personatge en qüestió (perquè ho està, en qüestió, i per això ve a Girona).   Que la fundació s’amaga darrera la gran mentida d’ajudar els desfavorits, és ben cert. Que la intenció re(i)al de la creació d’aquesta fundació no és precisament ajudar els desfavorits, sinó mantenir els afavorits, també.    Ja comença a ser hora que exigim responsabilitats, perquè la imatge que ens estan construint acabarà sortint ben cara. M’agradaria que Interior ens expliqués quant val mantenir la ciutat en estat d’excepció amb els Mossos d’Esquadra per una visita reial. Quin és el preu de mantenir la monarquia? Quin és el preu de continuar pertanyent a l’Estat espanyol i francès? Em temo que el preu d’aquesta imatge no és assequible pels qui ho paguen, que són precisament els desfavorits, quina gran incongruència, oi? 

  Se’ns pixen a sobre i diuen que plou.

 

Un moment de l´acte de la Fundació
Un moment de l´acte de la Fundació 

 27 de juny de 2009

Comentaris tancats a La mentida de la Fundació Príncep de Girona

La base (que existeix)

 És temps de canvi en el si de l’Esquerra Independentista Catalana, de construcció de nous projectes i de noves apostes. Entre tots estem readaptant la situació que teníem per fer-la encaixar al panorama polític, econòmic i social d’avui en dia, que no deixa de ser ben complex, però imprescindible.
 
 El SEPC, el sindicat estudiantil, està vivint canvis i pretenent mantenir el bon lideratge en el seu àmbit, després de la conjuntura de la CEPC+AE, les organitzacions juvenils enceten una etapa de començar a treballar plegats, les CUP’s (ara la CUP) acaben d’aprovar una nova ponència…
 
 Si ens creiem la raó de ser de la nostra existència com a moviment, cal que entre tots vivim aquesta etapa amb el mínim de personalismes possibles, que s’escolti a la militància de base (sí, la militància de base, la que en general està menys desintoxicada de tots els conflictes interns). Em preocupa que no sigui així. Cal transparència i debat de baix cap a dalt, malgrat que això sigui difícil.
 
 En les eternes disputes internes de l’EI, que malauradament acaben essent conflictes interns d’una trentena de persones mal comptades, cal un interessant debat ideològic i que guanyi el que més convenci, no el que més cridi. Sense personalismes, ni ordres de partit o d’organització.
 
 És inevitable que en aquest debat que vivim es formin grups. Personalment, mai m’he cregut això de les etiquetes. Mai m’he cregut en això de segellar ideològicament a algú per la seva procedència. Potser això és ingenuïtat, però crec que és necessari que no sigui així, perquè és així com s’aconsegueix trencar mites i trencar barreres entre estratègies i idees.  
 
 Espero que les coses es facin bé. Quan vaig començar a militar a l’EI, quan era un marrec de 15 anys, no podia entendre els conflictes interns de l’EI. Era incapaç. Veia el sofriment que pateix el nostre poble, el nostre territori, la nostra cultura i la nostra llengua… i tot això ho veia incompatible amb el que a vegades succeïa dins el si nacional de l’EI, malgrat que a cada poble, de manera local, les coses puguin anar molt bé.
 
 Han passat els anys i vull continuar pensant el mateix. Potser aquesta possible ambigüitat (malgrat que jo sé ben bé el que penso i el que vull recolzar) em representa tenir enemics per tot arreu, a casa i a fora de casa, com a altres militants coneguts els ha passat.
 
 Haurem de lluitar, doncs, per fer de l’EI una eina que sigui ben pràctica per tots i totes per aconseguir l’alliberament nacional i social dels Països Catalans. Uns objectius ben ambiciosos, i dignes.
 
 Cal anar-hi, anar-hi i anar-hi!
 
 
                                                                                              7 de juny de 2009 
 

1 comentari

La base (que existeix)

 És temps de canvi en el si de l’Esquerra Independentista Catalana, de construcció de nous projectes i de noves apostes. Entre tots estem readaptant la situació que teníem per fer-la encaixar al panorama polític, econòmic i social d’avui en dia, que no deixa de ser ben complex, però imprescindible.
 
 El SEPC, el sindicat estudiantil, està vivint canvis i pretenent mantenir el bon lideratge en el seu àmbit, després de la conjuntura de la CEPC+AE, les organitzacions juvenils enceten una etapa de començar a treballar plegats, les CUP’s (ara la CUP) acaben d’aprovar una nova ponència…
 
 Si ens creiem la raó de ser de la nostra existència com a moviment, cal que entre tots vivim aquesta etapa amb el mínim de personalismes possibles, que s’escolti a la militància de base (sí, la militància de base, la que en general està menys desintoxicada de tots els conflictes interns). Em preocupa que no sigui així. Cal transparència i debat de baix cap a dalt, malgrat que això sigui difícil.
 
 En les eternes disputes internes de l’EI, que malauradament acaben essent conflictes interns d’una trentena de persones mal comptades, cal un interessant debat ideològic i que guanyi el que més convenci, no el que més cridi. Sense personalismes, ni ordres de partit o d’organització.
 
 És inevitable que en aquest debat que vivim es formin grups. Personalment, mai m’he cregut això de les etiquetes. Mai m’he cregut en això de segellar ideològicament a algú per la seva procedència. Potser això és ingenuïtat, però crec que és necessari que no sigui així, perquè és així com s’aconsegueix trencar mites i trencar barreres entre estratègies i idees.  
 
 Espero que les coses es facin bé. Quan vaig començar a militar a l’EI, quan era un marrec de 15 anys, no podia entendre els conflictes interns de l’EI. Era incapaç. Veia el sofriment que pateix el nostre poble, el nostre territori, la nostra cultura i la nostra llengua… i tot això ho veia incompatible amb el que a vegades succeïa dins el si nacional de l’EI, malgrat que a cada poble, de manera local, les coses puguin anar molt bé.
 
 Han passat els anys i vull continuar pensant el mateix. Potser aquesta possible ambigüitat (malgrat que jo sé ben bé el que penso i el que vull recolzar) em representa tenir enemics per tot arreu, a casa i a fora de casa, com a altres militants coneguts els ha passat.
 
 Haurem de lluitar, doncs, per fer de l’EI una eina que sigui ben pràctica per tots i totes per aconseguir l’alliberament nacional i social dels Països Catalans. Uns objectius ben ambiciosos, i dignes.
 
 Cal anar-hi, anar-hi i anar-hi!
 
 
                                                                                              7 de juny de 2009 
 

Comentaris tancats a La base (que existeix)

La base (que existeix)

 És temps de canvi en el si de l’Esquerra Independentista Catalana, de construcció de nous projectes i de noves apostes. Entre tots estem readaptant la situació que teníem per fer-la encaixar al panorama polític, econòmic i social d’avui en dia, que no deixa de ser ben complex, però imprescindible.
 
 El SEPC, el sindicat estudiantil, està vivint canvis i pretenent mantenir el bon lideratge en el seu àmbit, després de la conjuntura de la CEPC+AE, les organitzacions juvenils enceten una etapa de començar a treballar plegats, les CUP’s (ara la CUP) acaben d’aprovar una nova ponència…
 
 Si ens creiem la raó de ser de la nostra existència com a moviment, cal que entre tots vivim aquesta etapa amb el mínim de personalismes possibles, que s’escolti a la militància de base (sí, la militància de base, la que en general està menys desintoxicada de tots els conflictes interns). Em preocupa que no sigui així. Cal transparència i debat de baix cap a dalt, malgrat que això sigui difícil.
 
 En les eternes disputes internes de l’EI, que malauradament acaben essent conflictes interns d’una trentena de persones mal comptades, cal un interessant debat ideològic i que guanyi el que més convenci, no el que més cridi. Sense personalismes, ni ordres de partit o d’organització.
 
 És inevitable que en aquest debat que vivim es formin grups. Personalment, mai m’he cregut això de les etiquetes. Mai m’he cregut en això de segellar ideològicament a algú per la seva procedència. Potser això és ingenuïtat, però crec que és necessari que no sigui així, perquè és així com s’aconsegueix trencar mites i trencar barreres entre estratègies i idees.  
 
 Espero que les coses es facin bé. Quan vaig començar a militar a l’EI, quan era un marrec de 15 anys, no podia entendre els conflictes interns de l’EI. Era incapaç. Veia el sofriment que pateix el nostre poble, el nostre territori, la nostra cultura i la nostra llengua… i tot això ho veia incompatible amb el que a vegades succeïa dins el si nacional de l’EI, malgrat que a cada poble, de manera local, les coses puguin anar molt bé.
 
 Han passat els anys i vull continuar pensant el mateix. Potser aquesta possible ambigüitat (malgrat que jo sé ben bé el que penso i el que vull recolzar) em representa tenir enemics per tot arreu, a casa i a fora de casa, com a altres militants coneguts els ha passat.
 
 Haurem de lluitar, doncs, per fer de l’EI una eina que sigui ben pràctica per tots i totes per aconseguir l’alliberament nacional i social dels Països Catalans. Uns objectius ben ambiciosos, i dignes.
 
 Cal anar-hi, anar-hi i anar-hi!
 
 
                                                                                              7 de juny de 2009 
 

Comentaris tancats a La base (que existeix)

La base (que existeix)

 És temps de canvi en el si de l’Esquerra Independentista Catalana, de construcció de nous projectes i de noves apostes. Entre tots estem readaptant la situació que teníem per fer-la encaixar al panorama polític, econòmic i social d’avui en dia, que no deixa de ser ben complex, però imprescindible.
 
 El SEPC, el sindicat estudiantil, està vivint canvis i pretenent mantenir el bon lideratge en el seu àmbit, després de la conjuntura de la CEPC+AE, les organitzacions juvenils enceten una etapa de començar a treballar plegats, les CUP’s (ara la CUP) acaben d’aprovar una nova ponència…
 
 Si ens creiem la raó de ser de la nostra existència com a moviment, cal que entre tots vivim aquesta etapa amb el mínim de personalismes possibles, que s’escolti a la militància de base (sí, la militància de base, la que en general està menys desintoxicada de tots els conflictes interns). Em preocupa que no sigui així. Cal transparència i debat de baix cap a dalt, malgrat que això sigui difícil.
 
 En les eternes disputes internes de l’EI, que malauradament acaben essent conflictes interns d’una trentena de persones mal comptades, cal un interessant debat ideològic i que guanyi el que més convenci, no el que més cridi. Sense personalismes, ni ordres de partit o d’organització.
 
 És inevitable que en aquest debat que vivim es formin grups. Personalment, mai m’he cregut això de les etiquetes. Mai m’he cregut en això de segellar ideològicament a algú per la seva procedència. Potser això és ingenuïtat, però crec que és necessari que no sigui així, perquè és així com s’aconsegueix trencar mites i trencar barreres entre estratègies i idees.  
 
 Espero que les coses es facin bé. Quan vaig començar a militar a l’EI, quan era un marrec de 15 anys, no podia entendre els conflictes interns de l’EI. Era incapaç. Veia el sofriment que pateix el nostre poble, el nostre territori, la nostra cultura i la nostra llengua… i tot això ho veia incompatible amb el que a vegades succeïa dins el si nacional de l’EI, malgrat que a cada poble, de manera local, les coses puguin anar molt bé.
 
 Han passat els anys i vull continuar pensant el mateix. Potser aquesta possible ambigüitat (malgrat que jo sé ben bé el que penso i el que vull recolzar) em representa tenir enemics per tot arreu, a casa i a fora de casa, com a altres militants coneguts els ha passat.
 
 Haurem de lluitar, doncs, per fer de l’EI una eina que sigui ben pràctica per tots i totes per aconseguir l’alliberament nacional i social dels Països Catalans. Uns objectius ben ambiciosos, i dignes.
 
 Cal anar-hi, anar-hi i anar-hi!
 
 
                                                                                              7 de juny de 2009 
 

Comentaris tancats a La base (que existeix)